Cometari de l'article: Super Learning?

L’article, que porta per capçalera el títol de: Super Learning? Va ser escrit en el blog de Teemu Arina, en (2008). Estructurat en tres blocs breus, s’esmenten les aportacions de Eric Davidove, amic Londinenc de l’autor que recull les seves idees.

En el primer paràgraf, l’autor presenta al seu amic Eric Davidove, explicant que aquest,  va realitzar una presentació per a un aprenentatge eficaç. Les primeres aportacions que se’n desprenen de la presentació, argumenten, que els estudiants súper, fan ús del mètode del segle XXI. Aquest mètode, d’espais desendreçats anomenat “web 2.0”, constitueix una manera activa de co-crear coneixements, per tal d’assolir millors resultats. D’aquesta manera Davidove afirma, que aquests estudiants prefereixen aquest nou mètode per adquirir informació, i deixen de fer ús, del mètode, anomenat: “70 Superlearning”.  Aglutinant aquestes consideracions, Eric Davidove, addueix una nova definició, al superlearing , oposada al significat original.

Davidove, conceptualitza com a Superlearing, l’espai virtual on ja no només es promou adquirir el màxim possible, sinó, com aquell espai digital, articulat per a la màxima participació possible, en un entorn de dues vies, és a dir, bidireccional.  

El mateix Eric, impulsa la comunicació i l’ús compartit, tant pels estudiants, com per les organitzacions que hi participen, mitjançant, diversitat d’activitats no guiades i fortuïtes. Assegura, que els estudiants súper, veuen claredat, en ambients sobrecarregats d’informació. Per concloure, l’autor, convida al lector a visionar la realista presentació, del mateix Eric Davidove, comentada en aquest article.

L’article, a través de les idees principals argumentades per Eric Davidove, pretén conscienciar de la importància del salt qualitatiu, que representa el nou mètode superlearning i l’espai web 2.0, en relació a l’antic “70 Superlearning”. Destaca, com a element clau d’aquesta millora del nou mètode, el foment de la màxima participació, a nivell bidireccional, de tots els participants, per tal configurar un augment dels aprenentatges, a partir d’una participació comuna d’aquells que composen aquests espais de coneixement.  Considerant aquestes aportacions, comparteixo fermament, la idea de que per  a que una educació esdevingui el més enriquidora possible, ha d’estar oberta i fonamentada, en aquesta idea de co-creació, on tots generen els continguts. Tot i que el sistema educatiu vigent, sustenti els aprenentatges en una metodologia unidireccional. Diferents pedagogies educatives, mostren com per a fer possible, un veritable aprenentatge significatiu, és necessari a més d’una participació activa de l’aprenent,  una co-creció comuna dels coneixements a assolir, on professors i alumnes contribueixin en la construcció de la informació i dels aprenentatges a assolir. Acord amb aquesta ideologia educativa, defenso la necessitat d’incloure aquestes aportacions en qualsevol procés d’aprenentatge, per tal de que en pugui resultar una veritable educació, on realment s’integrin els coneixements que es treballen. Per tal, de facilitar que el lector es faci una idea de les diferencies que esdevenen de l’antic mètode web 1.0 davant el nou 2.0, posem a la disposició, el següent vídeo (figura 1) aclaridor d’aquests conceptes.

                                             Figura 1: video "Animación Web 1.0 vs Web 2.0"

FONTS CONSULTADES:

- Teemu  Arina. (2008): Super Learning?. Teemu Arina. Entrada publicada el 07/05/2008. Disponible a: http://tarina.blogging.fi/2008/05/07/super-learning/ [consultat novembre de 2012. ]

- http://www.youtube.com/watch?v=5CDDHw1GqvQ

[consultat novembre de 2012. ]

Comentari de l'article: Aules creatives i professors del segle XXI

L’article, escrit per Laugesen, H.; Devine, J.; Koskinen, T.;(2012) titulat : Creative Classrooms and 21st Century Teachers, s’estructura en tres paràgrafs clars.

S’inicia, posant de manifest l’actual prioritat de la política europea, envers la necessitat d’integrar els mitjans digitals, en l’educació. Els autors, destaquen com les iniciatives que es proposen per promoure aquesta participació en la societat del coneixement, no estan en relació, amb les veritables necessitats a les s’han de respondre. D’aquesta manera, emfatitzen en que la demanda real, no recau únicament en els nous mitjans i eines, sinó que principalment, la necessitat recau en un gran canvi pedagògic dins el sistema escolar, fonamentat en un aprenentatge més personalitzat. Així, els autors ens conviden a analitzar el paper dels professors en l’aprenentatge del segle XXI. A la vegada, que ens condueixen a una clara conclusió, davant la problemàtica plasmada.

En el segon apartat, comenten com el problema plantejat, afecta als entorns professionals dels professors. Convertint-se, en una de les principals inquietuds i reptes, en les recerques de l’educació.

Per concloure, plasmen l’entramat, que en resulta d’aquesta realitat. Professors, reticents a adaptar-se a aquestes noves demandes, tot i comprendre, la nova realitat virtual en la que creixen els alumnes. Juntament, amb la instauració de noves eines tecnològiques, tot i deixar de banda, la necessitat d’analitzar la influència que tot plegat representa, tant per l’ensenyament, com per l’aprenentatge.   

Les argumentacions tractades en l’article, persegueixen el clar objectiu de posar en evidencia les mancances i incoherències, de les respostes que s’ofereixen, davant l’evident necessitat d’adaptar el sistema educatiu a les demandes de l’educació del futur. Acord, amb tots els raonaments destacats, considero imprescindible, realitzar un anàlisi exhaustiu, del conjunt d’influències que representen aquests canvis, per l’educació. Per tal, de considerar les necessitats que representa, tant pel paper que hi juguen els professionals, com pels alumnes. Cal prèviament, a instaurar noves eines, preparar i formar, per a què esdevingui un ús constructiu, enriquidor i òptim, d’aquests  elements que configuren una nova realitat. Tal i com mostra la figura 1, les noves societats digitals, comporten que a la naturalitat complexa dels individus i dels professionals, s’hi sumin nous aspectes, importants a considerar, per tal de comprendre, la globalitat que representa cada persona. Sens dubte, si existeixen carències, per entendre la totalitat de codis que conjuguen a les persones, resulta impossible, oferir i proporcionar, allò que necessiten en els processos d’aprenentatge. De la mateixa manera, que si els processos d’aprenentatge obeïen la necessitat d’adaptar-se a la complexitat dels individus, mai assoliran els objectius que es proposen.  

                                         Figura 1: The networked teacher ( El maestro en red)

FONTS CONSULTADES:

       - Laugesen, H.; Devine, J.; Koskinen, T.;(2012): Creative Classrooms and 21st                                Century Teachers. eLearning Papers. 30. pp. 2. September 2012.

Disponible a: http://www.elearningpapers.eu/  [consultat novembre de 2012. ]

 Disponible, també a: http://elearningpapers.eu/en/elearning_papers [consultat    novembre de 2012. 

- 

- http://www.google.com/imgres?start=210&hl=es&gc=es&tbm=isch&tbnid=htrOE1cMznfQsM:&imgrefurl=http://pwoessner.com/2008/12/15/21st-century-literacy-network-literacy/&docid=kzexds_nHtnyfM&imgurl=http://pwoessner.com/wp-content/uploads/2008/12/networked-teacher.jpg&w=500&h=500&ei=fdmrUO-VFYKThgeJooHABQ&zoom=1&iact=rc&dur=458&sig=103001264931649325253&page=8&tbnh=152&tbnw=152&ndsp=27&ved=1t:429,r:21,s:200,i:67&tx=100&ty=72&biw=1280&bih=824  [consultat novembre de 2012 ]

  

·